continuar patinant.

Estiu del 94.

Són les quatre de tarda però ja es pot sortir al carrer a jugar perquè ja no fa tanta calor.

Es nota que estem a principis de setembre. Ja estem una mica cansats de l'estiu i tenim ganes d'estrenar els llibres que estan a mig folrar a sobre de la taula del menjador.

Jo duc els pantalons curts que tant m'agraden i que havien sigut de la meva mare. Els va fer la meva besàvia.  Són de llana vermella però, no sé per què, no fan calor.

Fa dues setmanes que ha sigut el meu aniversari i estic asseguda al banc de la placeta posant-me els patins que m'han regalat.  Són de línia. De color negre. Sempre m'ha agradat aquest color.

El meu amic duu posats els patins de bóta blanca amb quatre rodes vermelles. Ell també demanarà els patins de línia. Però per reis.

Tibo els cordills fins que em fa mal els panxells. M'aixeco. El meu amic m'agafa de les mans.  Jo col·loco el cul enfora. En comptes de patinar faig passes gegants.

-Et deixo anar?

-Sí, sí.

No em moc. Em poso recte i em sento massa alta. Li passo un pam al meu amic. Torno a posar el cul enfora i, amb el moviment, un peu se'n va cap endavant i caic d'esquena a terra.

El meu amic es gira. Riu. Sempre riu posant-se la mà a la panxa i doblegant-se endavant.

-Ajuda'm!

Torna a girar-se, s'acosta a mi i em dóna la mà però jo faig massa força i el faig caure. Entre els dos ens intentem aixecar.

Em poso recte un altre cop. Estic quieta, molt quieta. Faig lliscar un peu, després l'altre. Separo una mica més les cames, col·loco el tronc endavant. Els cabells em tapen la cara. Me'ls aparto i torno a desequilibrar-me.

Aquest cop no caic.

Faig lliscar els patins, dono unes quantes voltes i torno a seure al banc perquè el patí esquerre crec que està lligat massa fort. L'afluixo.

Patinem per la placeta. Em sento còmode. Fins i tot ara ens agafem de les mans i em fa donar una volta.

-Perquè no baixem pel carrer?

S'està referint al carrer més inclinat del poble. Amb la bici m'encanta fer-ho. Sense frenar. Posar-me al principi d'aquest carrer i deixar-me anar.

I agafar molta velocitat.

Molta.

Que em deixi sense respiració.

I només derrapar al final, abans d'arribar a la paret.

Perquè al final d'aquest carrer, després de creuar un caminet estret de sorra, hi ha un mur de pedres.

I en aquell moment crec que sóc capaç de fer el mateix però amb els patins. Agafo el braç del meu amic.

-Sí, provem-ho!

Patinem fins al principi del carrer. Miro el meu amic.

-Començo jo i tu et tires quan jo estigui per la meitat del carrer.

El meu amic fa que sí amb el cap.

I em deixo anar.

Em deixo anar sense saber que el que hauria d'haver fet és baixar fent esses.

Em deixo anar com si anés en bici.

En línia recta. Com els meus patins que m'han regalat per l'aniversari.

L'aniversari de meitat d'agost quan tothom està de vacances.

Cada cop agafo més velocitat. Sento de lluny el meu amic:

-Deixa't caure!

Però em fa por. Em fa pànic pelar-me les cames. I penso en les genolleres i colzeres que estan a dins la bossa dels patins que duc penjada a l'esquena.

I cada cop agafo més velocitat i jo només penso: em deixo anar o m'estampo al mur de pedres?

Trio la segona opció. Però hi ha un perill: i si en aquell moment circula un cotxe pel caminet de sorra?

Cada cop vaig més ràpid. El meu amic ara crida més espantat.

-Deixa't caure, burra!

Estic a punt de creuar el caminet de sorra, tanco els ulls i aixeco els braços. Un núvol ha amagat el sol. Noto la sorreta com s'escola per entremig de les rodes.  El so dels patins ha canviat.

Sense obrir els ulls, giro la cara a l'esquerra.

Una setmana després, a la festa d'aniversari dels divuit anys del meu cosí, cada cop que em fan una foto, giro el cap a la dreta.

Tinc una crosta gegant al costat dret de la meva cara.

Una crosta que de tant en tant s'ha de curar i pica i fa mal.

Tot i que són les quatre de la tarda i ja es pot sortir perquè no fa tanta calor, no hi ha ningú al carrer. El meu amic s'ha tret els patins, s'ha posat les xancletes i baixa corrents. Jo encara estic estirada. Em fa un mal horrible el costat dret de la cara i el pit. Miro el núvol que ha tapat el sol i somric. Almenys no passava cap cotxe. El meu amic m'agafa de la mà.

- T'hauries d'haver deixat caure! 

Jo no dic res però sí, té raó, a vegades t'has de llançar i no continuar patinant.

Encara que et pelis els genolls.