dimarts, 1 d’abril de 2014

córrer fins a la bústia.

Tardor del 93.
Els dimarts. Dia de la setmana que feia els deures sobre un hule on els fulls de les llibretes quedaven enganxats quan els passava de pàgina. El dia de la setmana que sopava a casa els avis.
Després d'haver acabat els deures, mentre l'àvia mirava una sèrie que s'emetia al vespre, la meva cosina i jo enceníem el radiocasset i utilitzant unes pintes com si fossin micros, ens posàvem a cantar davant del mirall del lavabo. Jo havia de pujar a un tamboret i per això no tenia tanta mobilitat per ballar. Però bé, tampoc em caracteritzava per ser una gran ballarina. La meva cosina sí. I l'envejava.
Una estona després, la música es barrejava amb el so de les patates rosses fregint-se.
Sí. Aquest era el fil musical dels dimarts a la nit.
Si feia bon temps, trèiem el matalàs al balcó i la meva cosina m'ensenyava a fer les tombarelles enrere que havia après a les classes d'educació física.
Ho intentava imitar sense gaire entusiasme.
Em feia por sentir un cruixit estrany a les cervicals.
Féssim el que féssim el meu avi de tant en tant ens venia a veure i es posava les mans als cabells blancs, tirava el cos enrere i reia.
Ell sempre reia.
Mentre sopàvem, l'avi sempre ens feia la mateixa broma. Destapava la copa de xocolata i nata, clavava la cullera i remenava.
Nosaltres fèiem que ens enfadàvem.  
Però en realitat sempre esperàvem aquest moment.
A vegades ens posàvem la copa rere l'esquena i ens passàvem tot el sopar patint però amb un riure nerviós que ens feia escopir trossos de patata fregida.

És l'últim dimarts del mes d'octubre. La meva cosina té una feinada amb els exàmens. No hem jugat a cantar davant del mirall i s'ha passat tot el sopar recitant les preposicions. El meu avi s'ha inventat una cançó perquè les aprengui i a mi ja em servirà per, sis anys després, no haver-les d'estudiar de memòria.
Mengem la copa amb la nata i la xocolata barrejada i el meu avi se'n va a buscar l'abric que m'han regalat aquest any.
Un de color verd.
Agafo la motxilla d'una marca poc coneguda, m'acomiado de la meva cosina, la meva iaia em fa una mossegada a la galta en comptes d'un petó i el meu avi i jo baixem les escales del pis.
El silenci del carrer és bestial.
De tant en tant passa un cotxe.
Els fanals ens il·luminen.
Casa meva està al final del mateix carrer.
En línia recta. És a dir, a menys de cinc minuts a peu.
El meu avi mira el balcó del tercer pis. El seu. No hi ha ningú.
-Dóna'm
Em trec la motxilla i li dono. L'avi l'agafa, se la posa a l'esquena i treu un cronòmetre negre i se'l penja al coll.
Al fons del carrer es veu la bústia groga de davant de casa meva.  És la meva meta. La de cada dimarts.
El meu avi em toca l'espatlla.
-Tres, dos, un... ja!
I surto disparada. Moc els braços i premo la mandíbula. Només se senten els meus passos compassats. Alço ben amunt els genolls. Tres passos més, va, amb les cames molt estirades. I per fi arribo a la bústia i la pico fort.
Sempre està freda.
El so recorre tot el carrer fins a arribar al meu avi que ja està quasi a mig camí.  
Amb la faringe bategant i encetada, m'assec a les escales del meu portal. Tres minuts després arriba l'avi. Em dóna l'abric, la motxilla i m'ensenya el cronòmetre.
-Cinquanta-cinc segons i trenta dècimes.
Ens acomiadem i jo premo el botó de l'intèrfon amb la mà amb olor de ferro.
-Sóc jo!
Un cop dalt, entro al menjador. La meva mare està parlant per telèfon. Jo encara respiro amb força. Tinc l'esquena suada. Penja. Em mira.
-Estava parlant amb la iaia. A partir d'ara vindràs sola a casa, eh? Ja ets prou gran per venir fins aquí.
-Què?
-Però si ja fa anys que vas sola a l'escola.
-No és el mateix!
Enretiro les cortines del balcó i miro a través del vidre.
L'avi s'allunya cap a casa seva trepitjant només les rajoles vermelles.
-No és el mateix, mama...

 

dijous, 20 de març de 2014

obrir i tancar una porta.

Hivern del 92.
A casa, el fred sempre venia acompanyat del soroll de portes tancant-se.
Sobretot  al vespre i a la nit.
Com que només teníem dues estufes, les bellugàvem fins allà on estiguéssim i sempre anàvem tancant portes perquè la calor no s'escapés.
La que feia més soroll era la porta del menjador.
Potser perquè era la més gruixuda i estava feta de vidrets de color verd. Verd i groc, sí.
Havia escoltat tants cops aquell so que fins i tot podia endevinar qui de casa l'obria.
Cada membre de la família tenia una manera particular de fer girar el pom i empènyer la porta.
Per això, si el so no el podia relacionar amb ningú de casa, és que havia vingut una visita.
I no sé, crec que era diumenge, sí.

La meva mare llegeix a la saleta i jo, estirada a la meva habitació, jugo amb els ninots petits de plàstic verd que em compra el meu avi cada divendres.
Munto històries.
-Com has pogut matar la meva nòvia? Vine cap aquí, no t'escapis!
I així passo les tardes dels diumenges.
No esperem a ningú fins a la nit, a l'hora de sopar.
Jo ja fa dues hores ben bones que jugo i ja no sé com allargar l'argument de la història que m'he inventat aquesta tarda. El ninot més gros ja ha mort i queden els altres dos que han de creuar un pont que he construït amb el meu estoig de l'escola.
Sempre em passa el mateix: quan ja no sé com continuar les pel·lícules que creo, m'agafava mal de cap i nervis a les mans i només tinc ganes d'agafar tots els ninots i estampar-los a la paret i començar una història nova.
De cop sento com es tanca bruscament la porta del menjador.
La de menjador.
No és l'estil de tancar de la mare.
Ella fa girar el pom suaument.
Potser és el meu cosí que ve a fer una partida d'escacs i ha entrat amb el meu pare. Alguns vespres de diumenge, si ha acabat els deures, ve a casa a jugar.
M'aixeco i corro pel passadís.
El menjador està a les fosques.
Silenci.
No ha vingut cap visita, doncs.
Potser la mare, nerviosa per alguna cosa, ha tancat la porta d'aquella manera tan poca seva.
-Mare?
Obro la porta de la saleta. La meva mare, com sempre, llegeix amb un fil de llum i amb el tocadiscos en marxa. Només es veuen les pàgines del llibre que està llegint.
-Què passa?
-He sentit com es tancava la porta del menjador.
-No pot ser. No m'he mogut.
D'un bot sec al seu costat.
-És que no eres tu!
La meva mare fa petar la llengua i deixa el llibre sobre la tauleta i s'aixeca. Crido i l'agafo fort del braç.
-No, no hi vagis!
M'imagino mil personatges amagats vés a saber on del menjador. El cor em punxa.
No em vull quedar sola a la saleta i la segueixo. Camino enganxada a la seva esquena. Encenc el llum del menjador.
-Aquí no hi ha ningú.
Recorrem tota la casa. Res. Estem soles.
Jo ja ploro.
-Però jo he sentit la porta!
-Ho deus haver imaginat.
La mare torna a la saleta a llegir i jo em quedo allà dreta al mig del menjador. No tinc més ganes de jugar. Vull que sigui l'hora de sopar. Menjar el pa amb tomàquet i embotit dels diumenges i després tapar-me amb les mantes de conillets i la maleta de l'escola preparada a la porta.
No sé quanta estona estic dreta. Dos, tres minuts. Fins que noto un aire fred al meu clatell. Em giro de cop i ho veig.
La porta del balcó no està ben tancada.
I les cortines es belluguen.
M'apropo al vidre.
I penso que està clar el que ha passat. Algú ha entrat a casa pensant-se que no hi havia ningú. Al sentir-me a mi córrer pel passadís, ha obert la porta del balcó i ha saltat. Total, vivim a un segon.
Els timpans em bateguen.
Faig lliscar la porta fins a tancar-la bé i miro a fora.
A la cantonada de davant hi ha un home vestit de negre, calb i amb barba, recolzat a la paret. Fuma. De cop, aixeca el cap i em mira.
Li falta l'ull esquerre.
Somriu.
M'aparto i poso bé les cortines. Em falta aire. Corro fins a l'habitació i em poso sota les mantes de conillets.

Aquell dia no vaig voler sopar.

Decideixo no explicar-ho a ningú.
Durant una setmana, estic més atenta que mai al soroll de la porta del menjador. Analitzo cada so.
Fins que ja no puc més i uns dies més tard, mentre sopem, pregunto per què no posem més estufes a casa i així no hem d'anar tancant portes. No vull de cap manera tornar a sentir el mateix cop de porta d'aquell diumenge. El meu pare és qui em contesta.
-Doncs no, ara hem d'estalviar perquè hem de canviar la porta del balcó.
I penso que, igual que jo, saben que, pel balcó, l'home sense ull pot entrar i sortir quan vulgui. Han de canviar la porta del balcó perquè no és segura.
-Per què?
-No acaba de tancar bé i si hi ha corrent d'aire, peta la porta del menjador. Ahir, es va tancar de cop i vaig pensar que s'esmicolaven els vidres!

Molts anys més tard, van posar calefacció i ja no es va haver d'obrir i tancar la porta del menjador.
I bé, el fet que fos un corrent d'aire el que hagués tancat la porta aquella tarda de diumenge em va tranquil·litzar, sí. Però durant l'any ho oblidava i, des de llavors, per mi, l'arribada del fred i els cops de porta anava acompanyada de la imatge de l'home sense ull.

dimecres, 12 de març de 2014

continuar patinant.

Estiu del 94.
Són les quatre de tarda però ja es pot sortir al carrer a jugar perquè ja no fa tanta calor.
Es nota que estem a principis de setembre. Ja estem una mica cansats de l'estiu i tenim ganes d'estrenar els llibres que estan a mig folrar a sobre de la taula del menjador.
Jo duc els pantalons curts que tant m'agraden i que havien sigut de la meva mare. Els va fer la meva besàvia.  Són de llana vermella però, no sé per què, no fan calor.
Fa dues setmanes que ha sigut el meu aniversari i estic asseguda al banc de la placeta posant-me els patins que m'han regalat.  Són de línia. De color negre. Sempre m'ha agradat aquest color.
El meu amic duu posats els patins de bóta blanca amb quatre rodes vermelles. Ell també demanarà els patins de línia. Però per reis.
Tibo els cordills fins que em fa mal els panxells. M'aixeco. El meu amic m'agafa de les mans.  Jo col·loco el cul enfora. En comptes de patinar faig passes gegants.
-Et deixo anar?
-Sí, sí.
No em moc. Em poso recte i em sento massa alta. Li passo un pam al meu amic. Torno a posar el cul enfora i, amb el moviment, un peu se'n va cap endavant i caic d'esquena a terra.
El meu amic es gira. Riu. Sempre riu posant-se la mà a la panxa i doblegant-se endavant.
-Ajuda'm!
Torna a girar-se, s'acosta a mi i em dóna la mà però jo faig massa força i el faig caure. Entre els dos ens intentem aixecar.
Em poso recte un altre cop. Estic quieta, molt quieta. Faig lliscar un peu, després l'altre. Separo una mica més les cames, col·loco el tronc endavant. Els cabells em tapen la cara. Me'ls aparto i torno a desequilibrar-me.
Aquest cop no caic.
Faig lliscar els patins, dono unes quantes voltes i torno a seure al banc perquè el patí esquerre crec que està lligat massa fort. L'afluixo.
Patinem per la placeta. Em sento còmode. Fins i tot ara ens agafem de les mans i em fa donar una volta.
-Perquè no baixem pel carrer?
S'està referint al carrer més inclinat del poble. Amb la bici m'encanta fer-ho. Sense frenar. Posar-me al principi d'aquest carrer i deixar-me anar.
I agafar molta velocitat.
Molta.
Que em deixi sense respiració.
I només derrapar al final, abans d'arribar a la paret.
Perquè al final d'aquest carrer, després de creuar un caminet estret de sorra, hi ha un mur de pedres.
I en aquell moment crec que sóc capaç de fer el mateix però amb els patins. Agafo el braç del meu amic.
-Sí, provem-ho!
Patinem fins al principi del carrer. Miro el meu amic.
-Començo jo i tu et tires quan jo estigui per la meitat del carrer.
El meu amic fa que sí amb el cap.
I em deixo anar.
Em deixo anar sense saber que el que hauria d'haver fet és baixar fent esses.
Em deixo anar com si anés en bici.
En línia recta. Com els meus patins que m'han regalat per l'aniversari.
L'aniversari de meitat d'agost quan tothom està de vacances.
Cada cop agafo més velocitat. Sento de lluny el meu amic:
-Deixa't caure!
Però em fa por. Em fa pànic pelar-me les cames. I penso en les genolleres i colzeres que estan a dins la bossa dels patins que duc penjada a l'esquena.
I cada cop agafo més velocitat i jo només penso: em deixo anar o m'estampo al mur de pedres?
Trio la segona opció. Però hi ha un perill: i si en aquell moment circula un cotxe pel caminet de sorra?
Cada cop vaig més ràpid. El meu amic ara crida més espantat.
-Deixa't caure, burra!
Estic a punt de creuar el caminet de sorra, tanco els ulls i aixeco els braços. Un núvol ha amagat el sol. Noto la sorreta com s'escola per entremig de les rodes.  El so dels patins ha canviat.
Sense obrir els ulls, giro la cara a l'esquerra.



Una setmana després, a la festa d'aniversari dels divuit anys del meu cosí, cada cop que em fan una foto, giro el cap a la dreta.
Tinc una crosta gegant al costat dret de la meva cara.
Una crosta que de tant en tant s'ha de curar i pica i fa mal.



Tot i que són les quatre de la tarda i ja es pot sortir perquè no fa tanta calor, no hi ha ningú al carrer. El meu amic s'ha tret els patins, s'ha posat les xancletes i baixa corrents. Jo encara estic estirada. Em fa un mal horrible el costat dret de la cara i el pit. Miro el núvol que ha tapat el sol i somric. Almenys no passava cap cotxe. El meu amic m'agafa de la mà.
- T'hauries d'haver deixat caure! 
Jo no dic res però sí, té raó, a vegades t'has de llançar i no continuar patinant.
Encara que et pelis els genolls.

dimarts, 11 de març de 2014

no anar a la piscina.

Estiu del 93.
Dissabte a la tarda. Una amiga i jo estem assegudes al terra del menjador de casa dels meus avis. 
Ja fa una estona que plou moltíssim.
El carnet de cartó de la piscina arrugat reposa a la butxaca de darrere dels pantalons curts.
El so de la pluja es barreja amb la veu de la meva amiga que em diu que ara em toca a mi tirar els daus.
Les rajoles estan fredes i comencen a supurar humitat.
Hem acabat de berenar, encara tinc el gust de la xocolata i al meu costat hi ha un plat ple de molles.
De tant en tant s'escolta un tro. M'aixeco i m'acosto al vidre. El meu alè l'entela. Ho aprofito i amb el dit dibuixo una cara somrient. La meva amiga s'impacienta.
-Et toca, va!
Se sent un altre tro. Miro la meva amiga.
-Juguem a veure qui aguanta més estona sota la pluja?
La meva amiga s'aixeca de cop i obrim la porta i sortim al pati. El cel s'il·lumina. Un tro més proper. Les gotes de pluja són enormes i a l'instant ens quedem ben xopes.
Riem.
Fa una olor brutal a terra mullat i a tempesta d'estiu de no poder anar a la piscina.
El cel es torna a il·luminar.
-Comptem si la tempesta està a prop! 1, 2, 3, 4!
-Vas molt ràpid!
El cel sembla que es trenqui. la meva amiga es tapa les orelles.
-Està molt a prop!
Riem i botem i ens traiem les xancletes. Les pedretes del pati se'm claven a la planta dels peus.
A través dels núvols s'escola un fil de llum. Les gotes ja no són tan grosses.
-Quin gust tenen?
Alço el cap i trec la llengua. Veig la meva àvia a través de la finestra de la seva habitació del pis de dalt. Ella no ens ha vist. Agafo el braç de l'amiga.
-Entrem!
Obrim la porta del menjador, rellisquem i seiem a terra.
Ens hem deixat les xancletes a fora.
La meva àvia baixa les escales i ens mira.
-Com és que esteu xopes? Que heu sortit a fora?
Se'ns escapa el riure i miro la meva amiga i els seus peus descalços i penso que cap de les dues ha guanyat, que hem entrat al mateix temps i que acabo de descobrir que tinc una còmplice d'aventures.
I que, si no podem anar a la piscina, juntes ens inventarem alguna proposta millor.