dijous, 20 de març de 2014

obrir i tancar una porta.

Hivern del 92.
A casa, el fred sempre venia acompanyat del soroll de portes tancant-se.
Sobretot  al vespre i a la nit.
Com que només teníem dues estufes, les bellugàvem fins allà on estiguéssim i sempre anàvem tancant portes perquè la calor no s'escapés.
La que feia més soroll era la porta del menjador.
Potser perquè era la més gruixuda i estava feta de vidrets de color verd. Verd i groc, sí.
Havia escoltat tants cops aquell so que fins i tot podia endevinar qui de casa l'obria.
Cada membre de la família tenia una manera particular de fer girar el pom i empènyer la porta.
Per això, si el so no el podia relacionar amb ningú de casa, és que havia vingut una visita.
I no sé, crec que era diumenge, sí.

La meva mare llegeix a la saleta i jo, estirada a la meva habitació, jugo amb els ninots petits de plàstic verd que em compra el meu avi cada divendres.
Munto històries.
-Com has pogut matar la meva nòvia? Vine cap aquí, no t'escapis!
I així passo les tardes dels diumenges.
No esperem a ningú fins a la nit, a l'hora de sopar.
Jo ja fa dues hores ben bones que jugo i ja no sé com allargar l'argument de la història que m'he inventat aquesta tarda. El ninot més gros ja ha mort i queden els altres dos que han de creuar un pont que he construït amb el meu estoig de l'escola.
Sempre em passa el mateix: quan ja no sé com continuar les pel·lícules que creo, m'agafava mal de cap i nervis a les mans i només tinc ganes d'agafar tots els ninots i estampar-los a la paret i començar una història nova.
De cop sento com es tanca bruscament la porta del menjador.
La de menjador.
No és l'estil de tancar de la mare.
Ella fa girar el pom suaument.
Potser és el meu cosí que ve a fer una partida d'escacs i ha entrat amb el meu pare. Alguns vespres de diumenge, si ha acabat els deures, ve a casa a jugar.
M'aixeco i corro pel passadís.
El menjador està a les fosques.
Silenci.
No ha vingut cap visita, doncs.
Potser la mare, nerviosa per alguna cosa, ha tancat la porta d'aquella manera tan poca seva.
-Mare?
Obro la porta de la saleta. La meva mare, com sempre, llegeix amb un fil de llum i amb el tocadiscos en marxa. Només es veuen les pàgines del llibre que està llegint.
-Què passa?
-He sentit com es tancava la porta del menjador.
-No pot ser. No m'he mogut.
D'un bot sec al seu costat.
-És que no eres tu!
La meva mare fa petar la llengua i deixa el llibre sobre la tauleta i s'aixeca. Crido i l'agafo fort del braç.
-No, no hi vagis!
M'imagino mil personatges amagats vés a saber on del menjador. El cor em punxa.
No em vull quedar sola a la saleta i la segueixo. Camino enganxada a la seva esquena. Encenc el llum del menjador.
-Aquí no hi ha ningú.
Recorrem tota la casa. Res. Estem soles.
Jo ja ploro.
-Però jo he sentit la porta!
-Ho deus haver imaginat.
La mare torna a la saleta a llegir i jo em quedo allà dreta al mig del menjador. No tinc més ganes de jugar. Vull que sigui l'hora de sopar. Menjar el pa amb tomàquet i embotit dels diumenges i després tapar-me amb les mantes de conillets i la maleta de l'escola preparada a la porta.
No sé quanta estona estic dreta. Dos, tres minuts. Fins que noto un aire fred al meu clatell. Em giro de cop i ho veig.
La porta del balcó no està ben tancada.
I les cortines es belluguen.
M'apropo al vidre.
I penso que està clar el que ha passat. Algú ha entrat a casa pensant-se que no hi havia ningú. Al sentir-me a mi córrer pel passadís, ha obert la porta del balcó i ha saltat. Total, vivim a un segon.
Els timpans em bateguen.
Faig lliscar la porta fins a tancar-la bé i miro a fora.
A la cantonada de davant hi ha un home vestit de negre, calb i amb barba, recolzat a la paret. Fuma. De cop, aixeca el cap i em mira.
Li falta l'ull esquerre.
Somriu.
M'aparto i poso bé les cortines. Em falta aire. Corro fins a l'habitació i em poso sota les mantes de conillets.

Aquell dia no vaig voler sopar.

Decideixo no explicar-ho a ningú.
Durant una setmana, estic més atenta que mai al soroll de la porta del menjador. Analitzo cada so.
Fins que ja no puc més i uns dies més tard, mentre sopem, pregunto per què no posem més estufes a casa i així no hem d'anar tancant portes. No vull de cap manera tornar a sentir el mateix cop de porta d'aquell diumenge. El meu pare és qui em contesta.
-Doncs no, ara hem d'estalviar perquè hem de canviar la porta del balcó.
I penso que, igual que jo, saben que, pel balcó, l'home sense ull pot entrar i sortir quan vulgui. Han de canviar la porta del balcó perquè no és segura.
-Per què?
-No acaba de tancar bé i si hi ha corrent d'aire, peta la porta del menjador. Ahir, es va tancar de cop i vaig pensar que s'esmicolaven els vidres!

Molts anys més tard, van posar calefacció i ja no es va haver d'obrir i tancar la porta del menjador.
I bé, el fet que fos un corrent d'aire el que hagués tancat la porta aquella tarda de diumenge em va tranquil·litzar, sí. Però durant l'any ho oblidava i, des de llavors, per mi, l'arribada del fred i els cops de porta anava acompanyada de la imatge de l'home sense ull.