Els dimarts. Dia de la setmana que feia els deures sobre un hule on els fulls de les llibretes quedaven enganxats quan els passava de pàgina. El dia de la setmana que sopava a casa els avis.
Després d'haver acabat els deures, mentre l'àvia mirava una sèrie que s'emetia al vespre, la meva cosina i jo enceníem el radiocasset i utilitzant unes pintes com si fossin micros, ens posàvem a cantar davant del mirall del lavabo. Jo havia de pujar a un tamboret i per això no tenia tanta mobilitat per ballar. Però bé, tampoc em caracteritzava per ser una gran ballarina. La meva cosina sí. I l'envejava.
Una estona després, la música es barrejava amb el so de les patates rosses fregint-se.
Sí. Aquest era el fil musical dels dimarts a la nit.
Si feia bon temps, trèiem el matalàs al balcó i la meva cosina m'ensenyava a fer les tombarelles enrere que havia après a les classes d'educació física.
Ho intentava imitar sense gaire entusiasme.
Em feia por sentir un cruixit estrany a les cervicals.
Féssim el que féssim el meu avi de tant en tant ens venia a veure i es posava les mans als cabells blancs, tirava el cos enrere i reia.
Ell sempre reia.
Mentre sopàvem, l'avi sempre ens feia la mateixa broma. Destapava la copa de xocolata i nata, clavava la cullera i remenava.
Nosaltres fèiem que ens enfadàvem.
Però en realitat sempre esperàvem aquest moment.
A vegades ens posàvem la copa rere l'esquena i ens passàvem tot el sopar patint però amb un riure nerviós que ens feia escopir trossos de patata fregida.
És l'últim dimarts del mes d'octubre. La meva cosina té una feinada amb els exàmens. No hem jugat a cantar davant del mirall i s'ha passat tot el sopar recitant les preposicions. El meu avi s'ha inventat una cançó perquè les aprengui i a mi ja em servirà per, sis anys després, no haver-les d'estudiar de memòria.
Mengem la copa amb la nata i la xocolata barrejada i el meu avi se'n va a buscar l'abric que m'han regalat aquest any.
Un de color verd.
Agafo la motxilla d'una marca poc coneguda, m'acomiado de la meva cosina, la meva iaia em fa una mossegada a la galta en comptes d'un petó i el meu avi i jo baixem les escales del pis.
El silenci del carrer és bestial.
De tant en tant passa un cotxe.
Els fanals ens il·luminen.
Casa meva està al final del mateix carrer.
En línia recta. És a dir, a menys de cinc minuts a peu.
El meu avi mira el balcó del tercer pis. El seu. No hi ha ningú.
-Dóna'm
Em trec la motxilla i li dono. L'avi l'agafa, se la posa a l'esquena i treu un cronòmetre negre i se'l penja al coll.
Al fons del carrer es veu la bústia groga de davant de casa meva. És la meva meta. La de cada dimarts.
El meu avi em toca l'espatlla.
-Tres, dos, un... ja!
I surto disparada. Moc els braços i premo la mandíbula. Només se senten els meus passos compassats. Alço ben amunt els genolls. Tres passos més, va, amb les cames molt estirades. I per fi arribo a la bústia i la pico fort.
Sempre està freda.
El so recorre tot el carrer fins a arribar al meu avi que ja està quasi a mig camí.
Amb la faringe bategant i encetada, m'assec a les escales del meu portal. Tres minuts després arriba l'avi. Em dóna l'abric, la motxilla i m'ensenya el cronòmetre.
-Cinquanta-cinc segons i trenta dècimes.
Ens acomiadem i jo premo el botó de l'intèrfon amb la mà amb olor de ferro.
-Sóc jo!
Un cop dalt, entro al menjador. La meva mare està parlant per telèfon. Jo encara respiro amb força. Tinc l'esquena suada. Penja. Em mira.
-Estava parlant amb la iaia. A partir d'ara vindràs sola a casa, eh? Ja ets prou gran per venir fins aquí.
-Què?
-Però si ja fa anys que vas sola a l'escola.
-No és el mateix!
Enretiro les cortines del balcó i miro a través del vidre.
L'avi s'allunya cap a casa seva trepitjant només les rajoles vermelles.
-No és el mateix, mama...
